NOTA DE PREMSA

Camerata Sant Cugat

 

   

NOTA DE PREMSA
PROGRAMA DEL CONCERT
EL COMPOSITOR: MARC TIMÓN
EL POETA: FRANCESC PARCERISAS
L'ACTRIU: MARTA ANGELAT
LA COL·LECCIÓ DE NADALES
CAMERATA SANT CUGAT

 

 

Francesc Parcerisas

 

Francesc Parcerisas, poeta (Begues, 1944)

Francesc Parcerisas i Vázquez (Begues, Baix Llobregat 1944) és poeta, traductor i crític literari. És professor del departament de Traducció i d'Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual ha estat vicedirector i cap del Departament de Traducció. Fou Vicepresident al Principat (1991-1997) i President (1998-1999) de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, i director de la Institució de les Lletres Catalanes (1998 – 2004). Des de l'any 2010 n'és el degà.

Membre destacat de la generació literària dels 70, ha publicat molts llibres de poemes i ha rebut nombrosos premis, com ara el Carles Riba del 1966, el Joan Alcover del 1975, el de la Crítica de poesia catalana (1983) i el de Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya, el mateix any. L'any 1991 Triomf del present, recull de la seva obra poètica, rebé el premi Lletra d'Or. Amb el seu primer llibre de prosa, La primavera a Pequín (2013), ha aconseguit el Premi Llibreter de narrativa 2013.

A banda d'aquesta faceta, és ben conegut per les seves traduccions d'El Senyor dels Anells i altres obres de J.R.R. Tolkien, per les quals va encarregar-se d'adaptar tots els noms i topònims de llocs, races i personatges al català (tal com era desig exprés de l'autor original)[cal citació]. El resultat va fer-se servir de referència per al doblatge de les pel•lícules que es basaven en la trilogia principal de Tolkien i que va dirigir Peter Jackson. Parcerisas ha traduït també poesia al català, sobretot anglesa: destaquen les seves versions de Seamus Heaney (La llanterna de l'arç), Ezra Pound (Cathai i Un esborrany de XXX Cantos) i David Rosenthal.

El 2015 fou guardonat amb el Premi Nacional de Cultura «per la rellevància de la seva poesia, de l'obra traduïda i la seva labor com a crític literari».

 

Molsa, suro, paper de plata
Cantata

Francesc Parcerisas
2016

I

Narrador.
Què vol dir demà?, diu l'infant.
Dom, dom dom, dom dom.
Si crèiem que el temps era ple,
sense basarda, la molsa i el suro
haurien de ser el prat i la roca,
i l'aigua brogent que davalla
o s'endormisca en un gorg,
que n'és tota paper de plata.

Cor.
Què vol dir demà?, diu l'infant.
Dom, dom dom, dom dom.

El nen contempla els estels filants,
la nit secreta que s'il·lumina;
no sap encara que és fet de temps,
que el món és petit sota la gira.

II

Narrador.
Quan serà demà?, diu el pastor.
Dom, dom dom, dom dom.
Si el bruc i el ramat,
i el jaç geliu lluny de la foguera,
són antics i existents per sempre,
amo i vailet, rabadà i senyor,
deuen ser formes transients
d'un orgull inútil de ser.

Cor.
Quan serà demà?, diu el pastor.
Dom, dom dom, dom dom.

El pastor pensa en la desventura,
en la garriga que envolta el bosc,
pensa en la pleta i en casa seva
i en l'hora freda que glaça el cor.

III

Narrador.
Ara ja és demà?, diu el rei.
Dom, dom dom, dom dom.
Si tot el temps és irredimible,
passat i futur són ara,
en el present.
Potser tenim aquí allò que perdura,
una forma de ser en l'estel que ens guiava.
I tot és permanent en el temps. I no res.

Cor.
Ara ja és demà?, diu el rei.
Dom, dom dom, dom dom.

El rei sap que el saber no és la natura,
que muden les respostes a molts llocs,
sap que al final les mans sempre són buides,
que tot és res, que poc és molt.

IV

Narrador.
Ahir va ser demà?, diu el refugiat.
Dom, dom dom, dom dom.
Hi havia un lluert i una xibeca,
i la puput cantava al magraner,
i sabíem el grèvol de l'hivern,
la mimosa del gener, el xuclamel
i la glicina on ara tot són runes
i el temps s'ha esbotzat en el no-res.

Cor.
Ahir va ser demà?, diu el refugiat.
Dom, dom dom, dom dom.

El refugiat toca les aigües,
ara són somes o són furients,
acarona els fills que encara dormen,
allunya el dolor que no comprèn.

V

Narrador.
Demà hi haurà demà?, diu la dona que fila.
Dom, dom dom, dom dom.
El temps s'escapça i corre,
la nit és immensa,
la mar més tranquil·la i més blava,
i la roca és eterna com el fil
que entre els dits neix i es trenca
i fuig per ser sempre d'allà on era.

Cor.
Demà hi haurà demà?, diu la dona que fila.
Dom, dom dom, dom dom.

Toca la dona la llum de l'alba,
bellesa que mor sota la por,
minva la lluna com l'esperança,
allò que és etern ho guarda al cor.

 

 

 

 

 

 
Per a més informació:
Lluís Farran l[email protected], responsable de comunicació de Camerata Sant Cugat
Xavier Baulies (627 474 262 o [email protected]), director de Camerata Sant Cugat